Aquesta setmana en "Histories del nostre futbit" tenim el plaer de repassar la trajectoria d'Ambrosio.
Diuen que Zidane li va posar al seu fill Enzo en honor al seu idol, Enzo Franchescoli, el princep, un mite per als aficionats de River Plate i els amants del futbol. Amb eixe nom batejaren alguns també a Ambrosio, el princep, i es que la seua classe i elegancia no deixaven indiferent ningú. Un tant tímid fora del terreny de joc, el princep dins de la canxa es soltava, pareixía que a traves del tacte amb el baló expresara tot el que volia en eixe moment, era un "Iniesta" de la època. Qui no coneixía la seua faceta futbolística poc podía imaginar el que amagava el professor de Grec i Llatí, una tècnica depurada.
Ambrosio va aconseguir varies lligues, fou a decada dels 90 on el "gat" Giner va conformar un gran equip baix el nom de Videomanía ixint campions a la temporada 88-89 i tres anys després a la 91-92 aconsegurien de nou vencer però aquesta vegada dos anys seguits guanyant també la lliga 92-93.
Els seus últims anys com altres velles estreles els va passar al Bar Zorrilla on ja a la vellea, les velles glories ens deleitaren a tots en un gran joc pràctic i combinatiu que apunta va estar de rosar la gloria a la temporada 2003-04 on acabaren segons tan sols per darrere d'un Ruzafa que guanyaria dos lligues seguides. En eixes últimes temporades on ja era un veterà encara mostrava pincellades del seu gran joc, sobretot quan eixia de la banqueta simplement per a llançar un doble penal i aconseguía transformar-lo.
Com anecdota, va haver un partit ja a la recta final de la seua carrera al Bar Zorrilla on eren 5 o 6 jugadors i estaven morts a canyades perdent 2-0 front un equip molt més jove. En els últims minuts i tirant de veteranía l'equip va saber provocar la sexta i la septima falta i Ambrosi ixint desde la banqueta cuit com solia dir ell, va transformar els dos doblepenals aconseguint un punt inextremis per als seus. I eixa es l'altra, un dels precursors de l'adjectiu "estar cuit" quan un esta molt cansat fou el propi Ambrosio que solia usar-ho sovint ja als seus últims compassos coma jugador.
Com hem dit era un "Iniesta" de l'època ja que va aconseguir molts titols, tenia una gran classe i calitat però a la volta el seu caracter reservat el convertia en un crak que apenes cridava l'atenció i que passava desapercebut però que amb el baló als peus podia liarla en qualsevol moment, un crak dels 80-90, el princep Ambrosi.
Gimenez, Ambrosi i Caminer formaven un gran trident
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada